dijous, 31 de març del 2011

La persistència retinal


En el segle II, el savi grec Ptolemeu havia descrit la propietat fisiològica de l'ull humà de retenir les imatges captades durant una fracció de segon.
Aquest descobriment va merèixer mes tard l'atenció d'lsaac Newton, però va ser el metge Peter Mark Roger qui el va estudiar científicament l'any 1824, poc després que Joseph-Nicéphore Niepce i Louis-Jacques Mandé Daguerre, haguessin imprès les primeres plaques fotogràfiques.
La teoria de la persistència retinal es basa en la sincronia que es produeix entre l'estimulació i la relaxació de les cèl·lules de l'ull humà, sincronització produïda per un impuls lluminós. Quan l'ull rep un estímul lluminós, aquest queda gravat a la retina durant una fracció de segon. De manera que, si provoquem estímuls lluminosos a l'ull amb una seqüència encadenada d'imatges que es diferencien molt poc les unes de les altres, l'ull no podrà percebre que es tracta d'imatges diferents i tindrà una sensació de continuïtat i, per tant, de moviment.
Un experiment senzill per verificar aquest fenomen és l'observació de la roda d'una bicicleta en moviment, que produeix la il·lusió de continuïtat, de la mateixa manera que un fumall encès sembla que traci una ratlla en l'espai quan l'agitem.
Aquest fet va originar l'aparició de moltes òptiques en el segle passat, zoòtrop, inventat pel belga Joseph-Antoine-Ferdinand Plateau. Aquesta joguina es compon d’una série de vinyetes dibuixades de forma seqüencial en una cinta de paper adherida a la paret interior d'un cilindre. En fer-lo girar manualment, podem apreciar com les vinyetes adquireixen moviment i desenvolupen una seqüència.

ENQUADRAMENTS

Hi ha una noia quieta a la ribera de un riu, algú podria pensar que només esta contemplant el paisatge però la veritat es que esta esperant a que passi un vaixell. El vaixell del seu amor, però aquest vaixell no arribava ni arribaria, perquè tot i que ells dos havien quedat en aquell lloc per escapar-se de tot allò que els evoltava i començar una nova vida, anant d'aquí allà amb el seu vaixell de vela i veure les postes de sol tots junt al mig del mar. Ell no havia vingut, per què seria, perquè s'hauria mort o perquè al final tot allò que havien parlat a ell no li importava, o s'hi avia repensat.
Al fons, a l'altra ribera hi havia un vaixell de vela, amb un noi a bord però es va espara una estona ella no li treia els ulls de sobre i va veure que tornava a emprendre el rumb, i va veure que hi havia un altre tripulant a bord.
Va esperar durant tres hores més, i ningú no va vindre, ella no entenia res, ella havia deixat tot la feina la casa ara ja no tenia res i el suposat viatge semblava que no li importava al seu enamorat.
Ella va tornar-se a la ciutat sense saber a on anar, i com estava començant a ploure es va aixoplugar en un caixer del seu antic banc. El dia següent va intentar contactar amb la seva parella però no li contestava, estava desesperada i va trucar a la feina per intentar tornar-la a agafar, però ja tenien una substituta no sabia que fer va passar per un pont i va veure uns sense sostre, va pensar que la seva parella s'havia marxat amb una altra i que ella ara acabaria com aquells sense sostre, i en un acte de descontrol perquè tot li havia sobtat massa es va tirar per el pont.
En aquell mateix instant el seu enamorat va sortir de un oficina de la policia, que l'havien engarjolat per un malentès en una botiga, i va anar cap el port. Quan va arribar no va trobar ningú i ell es va desesperar, li va passar el mateix que a la seva promesa i ell com ella es va tirar d'un pont però amb la sort o la mala sort que no es va morir però es va quedar tota la seva vida en un llit de l'hospital, sense poder fer res, quiet esperant la seva mort per tornar-se a trobar amb la seva enamorada.

divendres, 25 de març del 2011

EL MYSTERE PICASSO



El misterio Picasso es un film de acción. Gracias a lienzos semitransparentes y a tintas especiales, la pintura es realizada directamente sobre la imagen cinematográfica, y puede ser seguida en vivo por el espectador: la tela ha sido reemplazada por la pantalla. La inventiva de Henri-Georges Clouzot hace de este documental de arte un film de suspense, de aventuras, un drama psicológico y un dibujo animado, todo a la vez.” Este excepcional documental fue realizado en un período de 3 meses en la villa que el pintor adquirió en Cannes tras la muerte de su esposa. Allí, en “La california”, Clouzot desplegó el material necesario para filmar el proceso de creación del arte desde un punto de vista único. Filmando a través de telas semitransparentes, conseguía provocar el efecto de que el pintor estaba creando directamente sobre la pantalla de cine. La película fue filmada en blanco y negro, pero impresionada sobre negativo a color – excepto para las tintas coloreadas, en Eastmantcolor-, lo que contribuye a resaltar más la obra que el hombre. La música de Georges Auric acompaña todo el tiempo la el trabajo de Picasso con ritmos de jazz, clásica o flamenco, narrando y dramatizando cada pintura. Tras terminar el rodaje, Picasso destruyó casi todos los cuadros que había realizado. El film es, pues, una obra de arte en sí misma y la única oportunidad de contemplar unos lienzos que sólo existen sobre el negativo. El misterio Picasso fue declarado tesoro nacional por el gobierno francés en 1984 y Catherine Rambeau se refirió a él como “el equivalente del siglo XX a haber visto a Miguel Ángel transformar la Capilla Sixtina.”






dijous, 24 de març del 2011

CARA DE MATISSE

Colors primaris


Colors secundaris

Colors càlids


Colors freds

NATURALESA I PERCEPCIÓ DEL COLOR


El color és el conjunt de sensacions que tenen lloc al cervell. Intervenen la fontde llum, la reflexió o absorció per part dels materials i l'ull.
La llum
La llum és una ona electromagnètica que transmet energia.
La llum blanca és el conjunt de totes les longituds d'ona de l'espectre visible.
SÍNTESI ADDITIVA
Síntesi additiva és la suma o mescla de totes les llums acolorides de l'espectre que pordueix llum.
Colors llum
Primaris: vermell,verd, i blau violeta,
Secundaris: groc,bau cian i magenta.
Colors llum complementaris: mescla d'un color llum primari i un de secundari que no contingui l'anterior.
SÍNTESI SUBTRACTIVA
Síntesi subtractiva és la mescla de colors pigment que produeixen una resta de llum.
Colors pigment
Primaris: groc,blau cian i magenta.
Secundaris:vermel,verd i blau violeta.
Colors pigment complementaris: mescla d'un color pigment primari i un de secundari que no contigui l'anterior.
CODIFICACIÓ DEL COLOR
Qualitat del color
To: qualitat per la cual s'identifica el color.
Valor:grau de ciaredat o foscor d'un color.
Saturació: grau de puresa d'un color.
Sistemes cromàtics codifiquen i ordenen els colors segons la posició que ocupen a l'espectre.
Colors terciaris: formats per la mescla d'un primari i un de secundari adjacent del cercle cromàtic.
Groc + Verd =Groc verdós
Cian + verd = Blau verdós
Groc + Vermell = Vermell ataronjat
Cian + Violeta = Blau viloaci
Magenta + Violeta = Púrpura
Magenta + Vermell = Carmi
HARMONIES CROMATIQUES
Una harmonia cromàtica és la relació que s'estableix en una composió entre dos o més colors .
Tipus d'harmonies
Harmonies de colors afins: mescles de tons qué es troben propers al cercle cromàtic
Harmonies de colors complementaris mescles de colors primaris secundaris oposats en el cercle cromàtic


Basusco, E; Rodriguez, I; Soler, I; Educació Visual i Plàstica. Editorial CRUÏLLA. Barcelona 2007

divendres, 18 de març del 2011

EL COLOR


Aspectes físics, fisiològics i psicològics del color

L'espectre visible

La llum és el conjunt de les radiacions electromagnètiques que l'ull humà és capaç de percebre. Aquestes radiacions es diferencien les unes de les altres per una propietat anomenada longitud d'ona; a cada longitud d'ona correspon un color diferent: són els colors que obtenim en descompondre la llum solar amb un prisma o que observem en l'arc iris. El conjunt de totes aquestes radiacions constitueixen l'espectre visible.
L'espectre visible forma part d'un conjunt molt més ampli de radiacions electromagnètiques, de les quals només una estreta franja és visible. Immediatament més ençà i més enllà hi ha els raigs ultravioletes i els raigs infraroigs, que ja no són visibles.

La sensació de color

Les fonts lluminoses poden ser monocromàtiques: això significa que emeten llum d'una única longitud d'ona. Però aquest fet és més aviat excepcional: tant el Sol com la immensa majoria de les fonts lluminoses emeten un conjunt de radiacions de longituds d'ona diferents. El mateix es pot dir dels objectes il·luminats amb llum blanca: encara que reflecteixin parcialment la llum que els il·lumina, aquesta és formada d'un conjunt més o menys ampli de longituds d'ona diferents.
Tanmateix l'ull és incapaç de distingir la composició d'aquestes mescles. L'ull funciona d'una manera diferent que l'oïda en un aspecte molt rellevant. L'oïda és capaç de destriar dos o més sons de diferent longitud d'ona emesos simultàniament. Ni la persona més negada musicalment confondrà mai un do i un mi simultanis amb un re: potser no sabrà explicar la diferència, però ho trobarà diferent. L'ull del colorista més expert, en canvi, confon en una sola sensació indestriable qualsevol conjunt format per llum de diverses longituds d'ona procedents d'un mateix punt. Ningú no és capaç, per exemple, de determinar si una llum groga procedeix d'un focus groc o de la superposició de la llum procedent de dos focus, un de vermell i un de verd.
A la retina hi ha cèl·lules fotoreceptores, sensibles a les radiacions lluminoses. N'hi ha de dues menes: bastonets i cons. Els primers són els responsables de la visió en nivells baixos d'il·luminació; els segons, de la visió a nivells d'il·luminació més alts. Hi ha tres tipus de cons; cada tipus és sensible a una franja diferent de l'espectre visible: els uns són sensibles principalment al vermell, els altres principalment al verd i els altres principalment al blau. La sensació que ens produeix un color és la resultant dels nivells d'excitació sobre els tres tipus de cons.

Aspectes psicològics de la sensació de color

A aquesta dimensió que podem anomenar fisiològica del color se n'hi uneix una altra que ho acaba de complicar: la dimensió psicològica: un mateix color no és percebut igual en entorns diferents, com podem observar a continuació:



Mescles additives de colors

Mescles additives de tres colors primaris

La naturalesa de la percepció visual que s'ha explicat en el tema anterior comporta que fent servir únicament tres focus lluminosos - un de vermell, un de verd i un de blau - poguem aconseguir una part molt important de tots els colors que som capaços de percebre (no pas tots, com explicarem a continuació). Aquest sistema de combinació s'anomena mescla additiva de colors, i els colors que s'hi fan servir són els anomenats colors primaris.
En els monitors d'ordinador i en les pantalles de televisió s'ha universalitzat un procediment que s'hi basa.



Limitacions de les mescles additives de tres colors

Observant aquest diagrama i tenint present el que s'ha dit sobre la mescla additiva de colors arribem a una important conclusió: encara que disposéssim de tres fonts monocromàtiques amb longituds d'ona de 450, 520 i 650, una part dels colors - la que queda fora del triangle format per aquests tres punts - no es podria reproduir per mescla additiva: ens caldria bé una font monocromàtica bé un dispositiu de dispersió de la llum, com ara un prisma.
A la pràctica disposem de fonts lluminoses que ocupen llocs encara més interiors en el diagrama, de manera que el conjunt de colors reproduïbles és menor.
Com més extens sigui el triangle format pels tres colors primaris que fem servir, més gran serà l'àmbit dels colors que per combinació se'n podran obtenir.